Després de tot aquell sarau al mig del carrer, el viatge en ambulància em va semblar deliciós. Em trobava estirada a la llitera i veia els auxiliars com treballaven; em feien anàlisis, m'auscultaven, em prenien la pressió, estaven atents als meus batecs... allò em va molestar. Els batecs del cor eren cosa meva; per què havien de ficar el nas en les meves emocions? Jo era perfectament conscient que el meu cor anava a mil per hora, però no hi tenia cap problema... el motiu d'aquella anomalia era ben diferent. Volia tranquil·litzar-los i comentar-los tot el que pensava, però alguna cosa m'ho seguia impedint; no podia articular cap paraula. Veia tota aquella gent entre una boira blanca i espessa que seguia present malgrat que ja m'hagués despertat d'aquell somni tan estrany.
Un cop arribats a Sant Pau em van fer radiografies, tacs, més anàlisis i un munt de proves més fins que em van dur a una habitació. Normalment les habitacions d'hospital no són gaire distretes, més aviat són absolutament funcionals i depriments; no obstant, l'habitació on em trobava era preciosa. Em trobava a l'antic Hospital Sant Pau, l'autèntic, el modernista. Em sentia bé allà malgrat tots els dolors que em rodejaven, que més valia no pensar-hi. Estava tranquil·la i no pensava en res, únicament tenia en ment aquell viatge que havia emprès en somnis.