Els dies passaven i jo continuava jaguda al llit davant les anades i vingudes de tota una colla de familiars que es preocupaven pel meu estat i em feien veure que no estava sola. Sola; solitud... amb el pas del temps aquesta paraula prenia cos i el sentiment m'envaïa sense pietat. Res tornaria a ser el mateix.
L'equip mèdic no trobava cap explicació al meu estat, ho van solucionar atribuint-me una depressió precedida per un atac de pànic; felicitats, feina finalitzada.
El temps passava i jo tenia la sensació que un vel em separava de la realitat; res perturbava aquella calma interior que havia trobat i que havia acabat amb les passions i les emocions més poderoses; tot prenia el cos d'un pantà, on les aigües, quietes, es converteixen en espectadores de la seva degradació fruit de l'únic culpable invencible: el temps. Només hi havia una cosa que trencava aquesta pacidesa... la música, la melodia del piano. Un dels regals que em van fer quan estava ingressada va ser la banda sonora d'"Amelie"... cada dia l'escoltava, em posava la música i tancava els ulls; els tancava i restava impertèrrita fins que l'última nota deixava de ressonar a les meves orelles. El dibuix de la melodia em tranportava a altres móns, tornava a viatjar i a sentir dins aquell univers estrany i paral·lel tan deliciós on només jo hi tenia accés.
El piano es va convertir en una obsessió per mi; vaig dedicar la meva vida a allò que despertava més il·lusions en mi i em retornava a la vida... tocar aquelles melodies que significaven uns instants de felicitat absoluta era... era més que qualsevol adjectiu que pugui atribuir-se a aquesta sensació.
Aquell primer viatge havia estat el naixement d'un nou Jo, un Jo dedicat al vehicle que transportava a la persona al seu món, a la seva dimensió on tot era possible i res inexistent. Quan toco i experimento, com si fos la primera vegada, el cúmul de sensacions que em produeix el so meravellós que surt dels meus dits penso en tota la gent que sent el mateix... som tants els que a partir de la música ens trobem i arribem a l'equilibri interior... tants...
L'equip mèdic no trobava cap explicació al meu estat, ho van solucionar atribuint-me una depressió precedida per un atac de pànic; felicitats, feina finalitzada.
El temps passava i jo tenia la sensació que un vel em separava de la realitat; res perturbava aquella calma interior que havia trobat i que havia acabat amb les passions i les emocions més poderoses; tot prenia el cos d'un pantà, on les aigües, quietes, es converteixen en espectadores de la seva degradació fruit de l'únic culpable invencible: el temps. Només hi havia una cosa que trencava aquesta pacidesa... la música, la melodia del piano. Un dels regals que em van fer quan estava ingressada va ser la banda sonora d'"Amelie"... cada dia l'escoltava, em posava la música i tancava els ulls; els tancava i restava impertèrrita fins que l'última nota deixava de ressonar a les meves orelles. El dibuix de la melodia em tranportava a altres móns, tornava a viatjar i a sentir dins aquell univers estrany i paral·lel tan deliciós on només jo hi tenia accés.
El piano es va convertir en una obsessió per mi; vaig dedicar la meva vida a allò que despertava més il·lusions en mi i em retornava a la vida... tocar aquelles melodies que significaven uns instants de felicitat absoluta era... era més que qualsevol adjectiu que pugui atribuir-se a aquesta sensació.
Aquell primer viatge havia estat el naixement d'un nou Jo, un Jo dedicat al vehicle que transportava a la persona al seu món, a la seva dimensió on tot era possible i res inexistent. Quan toco i experimento, com si fos la primera vegada, el cúmul de sensacions que em produeix el so meravellós que surt dels meus dits penso en tota la gent que sent el mateix... som tants els que a partir de la música ens trobem i arribem a l'equilibri interior... tants...
Som tants... tants... que l'únic que ens pot unir és la casualitat. Jo també tinc un blog!
ResponEliminaEt diré un secret: Aquest va amb ses llargues!!!
Man in the dark... no puc entrar al teu blog!! :(
ResponEliminaSí!!! Jo també! Amb la guitarra. Uo tia, quina fixació amb els estats malaltissos... com quan vas fer d'esquizofrènica al Cercle! Mola
ResponEliminaCom que no pots entrar??? Cagondeu!!!
ResponElimina