Malgrat ser l'estiu no sentia aquella xafogor característica de la gran ciutat que tant em desagradava, ben al contrari; una brisa suau i fresca m'acariciava mentre anava recorrent els carrerons, places i avingudes que anava trobant, sense importar-me el destí d'aquell petit viatge, gaudint del moment únic que estava vivint. Viure... tan senzill però tan complicat alhora. En aquell moment vaig adonar-me de la gran paradoxa que ens condiciona a tots; realment som conscients que estem vivint? Sovint ens pot la rutina del dia a dia i perdem la noció d'allò que en diem viure.Em trobava immersa en els meus pensaments quan, de sobte, una veu m'arribava a les orelles, incomprensible però familiar. Immediatament alguna cosa es va esquerdar i aquell instant de pau que havia trobat va començar a desaparèixer. Tornava a sentir el lleuger tic tac que m'havia ajudat a entrar en aquest estat meravellós i indescriptible... la veu prenia cos i es feia més notòria unint-se-li altres de timbres ben diversos, esbossant un conjunt de sons que trobava curiosament similars a una paleta de pintor amb tots els colors que, combinats, donaven com a resultat una taca deformada i inquietant. Tic tacs, murmuris que esdevenien crits i paraules d'ànims, taques de llum taronges i grogues que emmascaraven una foscor sinistra... A mesura que tot això es feia més perceptible semblava com si tornés al meu cos, prenent consciència de tots els racons de l'organisme que semblava inert; per més que desitjava obrir els ulls i moure els braços, no podia, alguna cosa impedia aquesta connexió entre jo i el meu cos. No semblava meu, no m'obeïa i això m'inquietava. Veus, llums, sacsejades, tic tacs, més llums, crits, murmuris... PROU!!! Què era tot allò? Què estava passant?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada