retornant del somni

"Reina, contesta'm si et plau, sóc jo, la mare!" Mare? Ja voldria contestar-te però no puc... què passa? Sóc a casa? Per què se sent tanta gent? Digues que se'n vagin, vull tornar a volar com fins ara... s'hi estava tan bé... De sobte, una sotragada molt forta... Semblava la meva oportunitat per poder vèncer aquesta força invisible i poder moure'm... però res. Una altra encara més forta va ser la definitiva per recuperar el control sobre el meu cos; gràcies a qui fos que me la oferís, de debò. Obrir els ulls, tornar a la realitat... la dura realitat.
Absolutament tots els racons del meu jo estaven dolorits i amb prou feines podia mantenir els ulls oberts, però l'ocasió ho mereixia; lentament vaig anar descobrint tot allò que, des del meu món estant, em mantenien en contacte amb la veritable realitat: les taques de llum que creia les faroles del carrer eren els d'una ambulància que restava a la vora d'on ens trobàvem tota aquella munió de gent, els tic tac famosos no pertanyien a un rellotge sinó a una màquina que em controlava els batecs del meu cor fatigat per tantes emocions, les veus que sentia eren les de la meva mare, els metges i els murmuris pertanyien a tot un conjunt de curiosos que s'arremolinaven al voltant, amb cara d'espantats sense cap intenció de moure's d'allà. "Em sents? Sóc la doctora Aguilar, ara et durem a l'Hospital Sant Pau on et curarem, d'acord?"
De què m'havien de curar? Jo només estava cansada i m'havia estirat al terra de la sala de casa meva... i per què collons em trobava al carrer? No entenia res... algú m'ho podia explicar???