Gràcies, mestres de la paraula

"Amb tremolors i incerteses, ens vam deixar endur per una força desconeguda que ens empentava i ens guiava per les transparències del que fins al moment havien estat tabús i foscors.
Cos contra cos.
Ara, des de la distància, podria assegurar que foren els instants en què els dos ens vam sentir més purs. Tant cabien les paraules més solemnes com els gestos més simples.
T'estime.
Enredats en un nus indestriable vam protagonitzar, com si ho acabàrem de descobrir, l'acte i el ritual més antic. El de la vida i el de l'amor. Els nostres cossos es van confondre, amb els alés i amb els pèls , les suors es van unir en una única suor, les olors, els porus, van formar un sol cos.
Ens vam habitar l'un en l'altre.
Hauria donat l'eternitat per romandre amb la complicitat que havíem sabut crear i que després refeia mirant el dibuix que formava la seua silueta, que ara pujava i descendia, i que tant m'agradava de repassar amb els dits i amb els llavis."
(Fragment del llibre Lennon i Anna, escrit per Vicent Borràs)


Brindo pel poder de les paraules; la màgia que tenen per transportar-te fins a un univers propi i a la vegada aliè. Un món creat per algú altre que et permet aportar-hi la teva visió, distorcionant-lo i fent de la història que conté un relat únic.




Gràcies, mestres de la paraula :)

la melodia de la vida

Els dies passaven i jo continuava jaguda al llit davant les anades i vingudes de tota una colla de familiars que es preocupaven pel meu estat i em feien veure que no estava sola. Sola; solitud... amb el pas del temps aquesta paraula prenia cos i el sentiment m'envaïa sense pietat. Res tornaria a ser el mateix.
L'equip mèdic no trobava cap explicació al meu estat, ho van solucionar atribuint-me una depressió precedida per un atac de pànic; felicitats, feina finalitzada.
El temps passava i jo tenia la sensació que un vel em separava de la realitat; res perturbava aquella calma interior que havia trobat i que havia acabat amb les passions i les emocions més poderoses; tot prenia el cos d'un pantà, on les aigües, quietes, es converteixen en espectadores de la seva degradació fruit de l'únic culpable invencible: el temps. Només hi havia una cosa que trencava aquesta pacidesa... la música, la melodia del piano. Un dels regals que em van fer quan estava ingressada va ser la banda sonora d'"Amelie"... cada dia l'escoltava, em posava la música i tancava els ulls; els tancava i restava impertèrrita fins que l'última nota deixava de ressonar a les meves orelles. El dibuix de la melodia em tranportava a altres móns, tornava a viatjar i a sentir dins aquell univers estrany i paral·lel tan deliciós on només jo hi tenia accés.
El piano es va convertir en una obsessió per mi; vaig dedicar la meva vida a allò que despertava més il·lusions en mi i em retornava a la vida... tocar aquelles melodies que significaven uns instants de felicitat absoluta era... era més que qualsevol adjectiu que pugui atribuir-se a aquesta sensació.

Aquell primer viatge havia estat el naixement d'un nou Jo, un Jo dedicat al vehicle que transportava a la persona al seu món, a la seva dimensió on tot era possible i res inexistent. Quan toco i experimento, com si fos la primera vegada, el cúmul de sensacions que em produeix el so meravellós que surt dels meus dits penso en tota la gent que sent el mateix... som tants els que a partir de la música ens trobem i arribem a l'equilibri interior... tants...

oasi enmig de la realitat

Després de tot aquell sarau al mig del carrer, el viatge en ambulància em va semblar deliciós. Em trobava estirada a la llitera i veia els auxiliars com treballaven; em feien anàlisis, m'auscultaven, em prenien la pressió, estaven atents als meus batecs... allò em va molestar. Els batecs del cor eren cosa meva; per què havien de ficar el nas en les meves emocions? Jo era perfectament conscient que el meu cor anava a mil per hora, però no hi tenia cap problema... el motiu d'aquella anomalia era ben diferent. Volia tranquil·litzar-los i comentar-los tot el que pensava, però alguna cosa m'ho seguia impedint; no podia articular cap paraula. Veia tota aquella gent entre una boira blanca i espessa que seguia present malgrat que ja m'hagués despertat d'aquell somni tan estrany.

Un cop arribats a Sant Pau em van fer radiografies, tacs, més anàlisis i un munt de proves més fins que em van dur a una habitació. Normalment les habitacions d'hospital no són gaire distretes, més aviat són absolutament funcionals i depriments; no obstant, l'habitació on em trobava era preciosa. Em trobava a l'antic Hospital Sant Pau, l'autèntic, el modernista. Em sentia bé allà malgrat tots els dolors que em rodejaven, que més valia no pensar-hi. Estava tranquil·la i no pensava en res, únicament tenia en ment aquell viatge que havia emprès en somnis.

retornant del somni

"Reina, contesta'm si et plau, sóc jo, la mare!" Mare? Ja voldria contestar-te però no puc... què passa? Sóc a casa? Per què se sent tanta gent? Digues que se'n vagin, vull tornar a volar com fins ara... s'hi estava tan bé... De sobte, una sotragada molt forta... Semblava la meva oportunitat per poder vèncer aquesta força invisible i poder moure'm... però res. Una altra encara més forta va ser la definitiva per recuperar el control sobre el meu cos; gràcies a qui fos que me la oferís, de debò. Obrir els ulls, tornar a la realitat... la dura realitat.
Absolutament tots els racons del meu jo estaven dolorits i amb prou feines podia mantenir els ulls oberts, però l'ocasió ho mereixia; lentament vaig anar descobrint tot allò que, des del meu món estant, em mantenien en contacte amb la veritable realitat: les taques de llum que creia les faroles del carrer eren els d'una ambulància que restava a la vora d'on ens trobàvem tota aquella munió de gent, els tic tac famosos no pertanyien a un rellotge sinó a una màquina que em controlava els batecs del meu cor fatigat per tantes emocions, les veus que sentia eren les de la meva mare, els metges i els murmuris pertanyien a tot un conjunt de curiosos que s'arremolinaven al voltant, amb cara d'espantats sense cap intenció de moure's d'allà. "Em sents? Sóc la doctora Aguilar, ara et durem a l'Hospital Sant Pau on et curarem, d'acord?"
De què m'havien de curar? Jo només estava cansada i m'havia estirat al terra de la sala de casa meva... i per què collons em trobava al carrer? No entenia res... algú m'ho podia explicar???

res és el que sembla

Malgrat ser l'estiu no sentia aquella xafogor característica de la gran ciutat que tant em desagradava, ben al contrari; una brisa suau i fresca m'acariciava mentre anava recorrent els carrerons, places i avingudes que anava trobant, sense importar-me el destí d'aquell petit viatge, gaudint del moment únic que estava vivint. Viure... tan senzill però tan complicat alhora. En aquell moment vaig adonar-me de la gran paradoxa que ens condiciona a tots; realment som conscients que estem vivint? Sovint ens pot la rutina del dia a dia i perdem la noció d'allò que en diem viure.Em trobava immersa en els meus pensaments quan, de sobte, una veu m'arribava a les orelles, incomprensible però familiar. Immediatament alguna cosa es va esquerdar i aquell instant de pau que havia trobat va començar a desaparèixer. Tornava a sentir el lleuger tic tac que m'havia ajudat a entrar en aquest estat meravellós i indescriptible... la veu prenia cos i es feia més notòria unint-se-li altres de timbres ben diversos, esbossant un conjunt de sons que trobava curiosament similars a una paleta de pintor amb tots els colors que, combinats, donaven com a resultat una taca deformada i inquietant. Tic tacs, murmuris que esdevenien crits i paraules d'ànims, taques de llum taronges i grogues que emmascaraven una foscor sinistra... A mesura que tot això es feia més perceptible semblava com si tornés al meu cos, prenent consciència de tots els racons de l'organisme que semblava inert; per més que desitjava obrir els ulls i moure els braços, no podia, alguna cosa impedia aquesta connexió entre jo i el meu cos. No semblava meu, no m'obeïa i això m'inquietava. Veus, llums, sacsejades, tic tacs, més llums, crits, murmuris... PROU!!! Què era tot allò? Què estava passant?

somiant

Aire, grans bombolles de sabó movent-se al compàs de la brisa, núvols... què sé jo; em sentia alleugerida, sense notar el pes de res... semblava com si el meu cos s'hagués desentès per complet de la meva ment. Per més que volgués moure el dit petit de la mà esquerra no podia, algú o vés a saber si alguna cosa m'ho impedia; tan m'era, no m'importava. Havia aconseguit estar tranquil·la, acompassar les meves respiracions amb un tic tac llunyà que les meves orelles captaven; un rellotge? Impossible, a casa l'únic que teníem que feia tic tac s'havia aturat dies ençà sense motiu aparent. Potser era jo que imaginava escoltar aquest tic tac tan relaxant... qui sap. Començava a fosquejar i al carrer es van encendre els fanals; amb els ulls tancats vaig veure un munt de taquetes taronges que apareixien davant meu... volia tocar-les. Vaig impulsar-me cap endavant per aconseguir acariciar aquelles bellumes encisadores fins al punt de quedar-me flotant al mig de la sala d'estar. Ni tan sols vaig espantar-me, no podia: volia arribar allà on eren les taques. Per arribar-hi no em desplaçava, ballava. El tic-tac s'havia transformat en un melangiós swing que m'acompanyava allà on anés... lentament, molt lentament. Vaig arribar a les finestres de casa meva; per què obrir-les? Arribada al mig del carrer, vaig alçar-me l'alçada justa per poder ballar damunt la gent que hi passejava, caminava amb pressa o corria... absolutament relaxada, sense res més a fer que intuïr unes boires ataronjades i seguir-les, em portessin on em portessin... Fins al centre de la ciutat, em va dur. Curiosament el bullici del centre neuràlgic de la gran ciutat no va perturbar l'estat de calma en què em trobava, res em molestava i tot m'entretenia. Semblava com si no formés part d'aquest món, de la societat on estava submergida i de la gent que copsaven els meus ulls... era fantàstic; era preciós sentir tot això.

arribada, principi de tot

Necessitava descansar; des de feia qui sap quan no m'aturava mitja hora i m'estava asseguda sense fer res... massa temps, només tenia clar que feia massa que no m'avorria, no mirava per la finestra, no caminava sense direcció pel carrer sortejant la multitud de rostres anònims que ni s'aturaven a pensar en el perquè de la seva pressa febril. Vaig arribar a casa després de l'últim examen, l'última obligació que em quedava per fer; no hi havia ningú. Deixant la clau a la tauleta del rebedor vaig seguir caminant sense parar atenció en el munt de cartes que hi havia damunt els llibres mal col·locats al costat de l'estanteria, també a la tauleta. Només tenia al cap un pensament, una idea, un desig... seure. Tan senzill com això, seure i no fer res. Tornar a notar la sensació de descans que des de feia tant temps no sentia, dominada per la quantitat exagerada de feina que em venia a sobre dia rere dia. Vaig seure a terra, amb l'esquena en contacte amb la paret freda, blanca i muda. Descalça i sense mitjons el cos s'estremí durant uns instants abans d'adaptar-se a la temperatura de les rajoles. Les mans, braços, peus i cames començaren a pesar més que de costum i no van parar fins aconseguir el seu objectiu: deixar-me completament estirada a terra, sentint tot el meu cos, cansat, suat i abatut, aixafat per una força indescriptible que no em permetia moure el més petit múscul. Era inevitable tancar els ulls... deixar caure les parpelles fins a cloure'ls i desentendre't de la realitat...