arribada, principi de tot

Necessitava descansar; des de feia qui sap quan no m'aturava mitja hora i m'estava asseguda sense fer res... massa temps, només tenia clar que feia massa que no m'avorria, no mirava per la finestra, no caminava sense direcció pel carrer sortejant la multitud de rostres anònims que ni s'aturaven a pensar en el perquè de la seva pressa febril. Vaig arribar a casa després de l'últim examen, l'última obligació que em quedava per fer; no hi havia ningú. Deixant la clau a la tauleta del rebedor vaig seguir caminant sense parar atenció en el munt de cartes que hi havia damunt els llibres mal col·locats al costat de l'estanteria, també a la tauleta. Només tenia al cap un pensament, una idea, un desig... seure. Tan senzill com això, seure i no fer res. Tornar a notar la sensació de descans que des de feia tant temps no sentia, dominada per la quantitat exagerada de feina que em venia a sobre dia rere dia. Vaig seure a terra, amb l'esquena en contacte amb la paret freda, blanca i muda. Descalça i sense mitjons el cos s'estremí durant uns instants abans d'adaptar-se a la temperatura de les rajoles. Les mans, braços, peus i cames començaren a pesar més que de costum i no van parar fins aconseguir el seu objectiu: deixar-me completament estirada a terra, sentint tot el meu cos, cansat, suat i abatut, aixafat per una força indescriptible que no em permetia moure el més petit múscul. Era inevitable tancar els ulls... deixar caure les parpelles fins a cloure'ls i desentendre't de la realitat...